Tenim ganes d'acomiadar l'any amb una petita reflexió. Ni de bon tros, aquest article té la voluntat d'imposar una forma de veure les coses, però sí d'inspirar.
Inevitablement, ens acostem a final d'any i el nostre cap comença a fer endreça i revisió dels 365 dies que estem a punt de tancar. Fem balanç, pràcticament, de forma involuntària i aquest acte, algunes vegades ens aporta molta calma i bons records, però en altres ocasions, ens arriba a generar un efecte contrari perquè, tots/es sabem que no sempre els balanços, les experiències i el que ens ha tocat viure són del tot positius. Així és la vida, oi?
Per tant, mirant de tocar sempre de peus a terra i sense perdre la perspectiva de la realitat, fins i tot durant aquestes èpoques que tots/es i cadascú de nosaltres tindríem ganes d'esborrar de la nostra memòria, podem trobar allò que ens mantingui alegres i amb un bri d'esperança que ens impulsi dia rere dia cap allà on creiem que hem de dirigir-nos o, fins i tot, quan no acabem de trobar aquesta direcció – que també hi ha èpoques en què ens passa.
En general, hem estat educats/des d'una manera que ens obliga pensar en gran, en buscar sempre el màxim i, si bé és cert que va bé tenir aspiracions, moltes vegades, aquest fet ens torna cecs/gues davant d'aquelles coses que valen molt la pena i que el ritme diari, les idees preconcebudes o els prejudicis no ens deixen apreciar. I precisament són totes aquestes coses que, tot i que poden ser o semblar petites, fins i tot ínfimes, si les sabem detectar són les que ens faran dibuixar un somriure en el moment en què menys ganes en tinguem.
El més positiu de tot plegat és que les petites coses són personals i intransferibles. Són experiències, vivències, moments, instants... que construïm o vivim, la majoria de les vegades, de forma inconscient i que l'únic que necessitem és estar prou atents/es per tal de percebre-ho.
Una complicitat amb els fills/es, amb un/a company/a de feina, amb la parella... Sentir el cant d'un ocell al bell mig de la ciutat. Un arc de sant Martí que s'entreveu a l'horitzó. Una cançó bonica en el moment menys esperat. Un programa de ràdio que ens fa riure. Compartir un dinar o un cafè o un passeig amb aquella persona que ens fa sentir bé. Estirar-nos al llit i caure rendits/des sentint les cames com es relaxen. La lectura d'un bon llibre, encara que només siguin unes poques pàgines perquè no tenim més temps. Una dutxa freda o molt calenta, notant com les gotes ens van caient i se'ns graven en el pensament. Acabar aquella activitat física que ens suposa un esforç, però a la vegada gratitud. Pujar a la balança i adonar-nos que l'esforç que fem apostant pels hàbits saludables està donant el seu fruit...
La llista és interminable i íntimament personal. Només cal saber-la interpretar. Fer l'esforç de treure'ns la màscara que, en algunes ocasions, no ens deixa veure més enllà i per comoditat o mandra no ens volem treure encara que no hi estiguem a gust.
Diuen que la vida és una actitud, i sí, la frase és bonica, idíl·lica fins i tot.A vegades pensem que aquesta actitud ha de ser alguna cosa ben gran, important, imponent i no hi ha forma de trobar-hi un significat o tenim la percepció que ens queda gros i se'ns fa una muntanya. Però certament, si sabem trobar aquesta actitud en les coses petites i som capaços/ces de valorar-les, tindrem una bona part del camí traçat.
Feliç balanç 2022 i bons petits propòsits pel 2023.
